Això que teniu entre les mans és una petita guia per Paris (personalitzada) La raó és senzilla. Si aneu a Castellterçol, doncs bé, no fa falta guia, si aneu al poble d’en Joan Pau, tampoc. Però

Paris, guia completa de Paris

Paris no és Castellterçol ni San Lucas-de-dónde-cristo-perdió-el-gorro. Paris, a part d’aparadors bonics i glamour, és una de la ciutats amb més història del món. Paris és el marc de fets que van marcar el curs de la humanitat, com la revolució francesa, la comuna de Paris o el maig del 68. També hi ha altres llocs lligats a fets menys importants però igualment interessants de conèixer. Pots passejar perfectament per Notre Dame, la plaça Dauphine o pel Louvre com aquell qui passeja per les Rambles (de totes maneres són edificis molt impressionants) Però, és millor tenir l’oportunitat “d’entendre” Notre Dame, saber que a la plaça Dauphine van cremar al mestre dels templers (això és una debilitat personal) o saber perquè tothom fa fotos (encara que no es pugui) a la Mona Lisa. A Paris, també hi ha llocs interessants, com la Plaça dels Vosgues o el cementiri de Père Lachaise, que potser no visitaríeu si ningú us ho recomanés (que no tot és la Torre Eiffel).

En fi, que aquesta guia vol ser una oportunitat per aprofitar el viatge una miqueta més (parlo de durant el dia, és clar) i per poder aprofundir la impressió del primer cop d’ull. He intentat que fos fàcil de llegir. La guia es divideix en vàries parts.

•  Consells pràctics per estar per Paris.

•  Cronologia de la història de París: les dates importants de Paris i els fets que hi ha passat. Es pot llegir com una introducció o es pot fer servir per consultar qualsevol dada mentre estigueu en plena visita. He incorporat plànols històrics a la secció. Potser no és imprescindible, però jo els trobo molt interessants i ajuden a comprendre l’evolució urbanística de la ciutat quan t’hi familiaritzes.

•  L’ille de Paris: és la illa de Notre Dame, on van viure els primers “parisencs”. Una explicació de la catedral i del que hi ha a l’illa. Per mi, és el més interessant.

•  Rive Gauche: la part esquerre de l’illa (ficant-se d’esquenes a Notre Dame). És el famós barri llatí, la part més conservada de Paris i escenari pricipal del maig del 68.

•  Rive Droite: “pos eso”, l’altra part.

•  La Bastilla i voltants: part una mica més moderna que les anteriors (s. XVII) i plena d’història.

•  Camps Elisis i voltants: La part més glamorosa. Gairebé tota del segle XIX. Plena de palauets i tendes hipercares.

•  Montmartre

•  Altres: Torre Eiffel, Versalles…

•  Musues: el Louvre i el museu d’Orsay. Només quatre coses, el que val la pena veure (perquè no val la pena xupar-se tot el Louvre, t’agobies i no serveix per res). Altres museus i mercats.

•  Informacions practiques. Sembla el mateix que l’a) però no ho és.

L,m,p…) Tonteries vàries.

Evidentment, també teniu tots els horaris de monuments i museus. Els horaris són els d’agost i, bo i que la majoria són fiables, no descarto ninguna “sorpresa”.

Hala, aquí us deixo. Podríeu pensar que escric aquest perquè us aprecio i estic content per vosaltres. No deu ser això… em deu sobrar el temps.

•  QUATRE COSES PER CÓRRER PER PARIS

(i un mapa molt simpàtic on es situen fàcilment les principals visites de Paris)

L’île de la cité: vol dir illa de la ciutat i és la illa on està situada Notre Dame. És el centre històric de la ciutat.

Rive Gauche/rive Droite: El Sena travessa Paris per mig, que es divideix en ribera esquerre i ribera dreta. La millor manera de recordar-ho és posant-ho en relació amb Notre Dame. La Rive Gauche és la part que tens a l’esquerre si et poses d’esquena a Notre Dame(on hi ha el Louvre). La dreta (evident) és l’altre (on hi ha la Torre Eiffel).

Arrondisement o Quartiers: vol dir barri. Paris és tant gran que es divideix en 21 o 19 barris (potser 20?). Cada un té el seu ajuntament (Marie o Hotel de Ville) i en el mapa del cantó estan marcats amb el seu número. A Prop de Notre Dame, a la rive droite, hi ha l’Hotel de la ville de tot Paris.

Horaris: es menja de 12 a 14 i de 19 a 22, però a Paris és probable que us trobeu molts restaurants de non stop. El que si heu de vigilar és els horaris dels museus o visites. Si diuen que un lloc tanquen a les 18, vol dir que no deixaran entrar aningú més tard de les 17. I els cabrons són super-estrictes.

B. CHRONOLOGIE DE L’HISTOIRE DE PARIS

(el títol en francès, així us acostumeu)

 
Aquí al cantó un mapa de les diferents ampliacions urbanístiques que ha tingut Paris des dels seus inicis fins l’actualitat.

Cada número correspon a una muralla (o barrera d’algun altre tipus) que envolta les diferents ampliacions de la ciutat durant la història.

En aquest apartat aniré fent referència al mapa i als números que hi surten.

III segle AC La tribu pescadora dels Parisii (celtes) s’instala a L’île de la Cité

52 aC Els romans vencen els Parisii i s’instalen a la ciutat. La vila pren el nom de Lutècia.

La vil·la s’estén a la Rive Gauche cap a la Muntanya Santa Genevieve.

Les ciutats romanes tenen dos eixos. El Cardo Maximo és l’actual rue Saint Jacques del barri llatí.

De Lutècia encara queden vestigis romans a la rive Gauche: les Arènes i les termes.

280 Sant Denis, patró de la ciutat, introdueix el cristianisme a Lutècia. Els romans, en recompensa, el decapiten però Sant Denise, que és un cristià de la hòstia, no es deixa esporuguir i agafa el seu cap entre les mans i assenyala el lloc on s’ha de construir la basílica en el seu honor: la basílica de Sant Dennis, que amb el temps serà reconvertida en Notre Dame.

IV-X Època fosca de Paris amb la caiguda de Roma.

Els francs envaeixen la ciutat i Lutècia pren el nom de Paris (s. IV)

Atacs dels Uns (451) i dels víkings (s. IX), la ciutat es refugia dins la illa i s’aixequen muralles (número 1). D’aquí vé el nom d’île de la cité (cité vol dir vila emmurallada)

Fora de l’illa, es funda l’abadia de Saint Germain (543) on seran enterrats els reis francs (les tombes van desaparèixer durant la revolució)

X Època feudal. Paris és la capital d’un petit reialme i es comença a desenvolupar fora de l’illa.

XIII Urbanització de la ciutat sota Felip August. La ciutat comença a ser la gran ciutat que marcarà història, centre cultural de l’edat mitjana, i pren ja l’aspecte que tindrà durant molts segles: rive gauche-intel.lectual, rive droite-mercat. Concretament:

La cité, centre polític i religiós on es construeix Notre Dame (1163-1330), el palau reial i el palau de justícia i la Santa Capella (1246).

A l’esquerre, fugint del poder religiós, es funden col·legis independents, dels quals el més important és la Sorbona (1215)

A la dreta, es desenvolupa el mercat de les Halles.

Felip August edifica una muralla (número 2) per envoltar el nou Paris.

El Louvre és edificat com a fortalesa de defensa de la muralla.

Una curiositat: pel riu, es substitueixen les muralles per cadenes gegants.

Per si us agrada la investigació històrica, els carrers actuals per on passava la muralla de Felip August estan marcats en el següent mapa (encara se’n poden trobar fragments allà on està marcat en vermell). Muralla Rive Gauche:

Muralla de la rive droite:

1348 Gran pesta a Europa que també arriba a Paris.

1364-80 El rei Carles V dóna un nou impuls a la capital.

Màxima rivalitat amb Anglaterra i el rei fa construir una nova muralla per defensar els barris d’extra-murs dels atacs (número 3)

Es construeix la Bastilla com a fortalesa defensiva i el Louvre, que ha quedat dins les muralles, es converteix en palau reial.

1420-1436 Estem enmig de la guerra dels 100 anys entre Anglaterra i França. Anglaterra va guanyant i durant aquests anys conquereix la capital i mitja França fins que ve Joana d’arc a posar les coses a lloc.

La pinta de Paris, segons un mapa del segle XV, era la següent. Es veuen les dues muralles, la de Felip August, dins la ciutat, i l’exterior. El Louvre és un petit castell a la part de baix del mapa i a l’altra cantó, com a nova fortalesa, hi ha la Bastilla. Fixeu-vos que al voltant de la Bastilla, encara està molt poc urbanitzat. La raó és que tota aquella zona era pantanosa. Amb el temps s’anirà assecant i es convertirà en un barri luxós.

També es pot destacar l’abadia de Saint Germain, a la rive droite, fora de la ciutat, on se solien construir els monestirs.

XVI Francesc I és l’equivalent dels Reis Catòlics espanyols. Amb ell comença la monarquia absoluta i Paris deixa de ser una ciutat en guerra per ser la capital d’un regne.

El Louvre és reconvertit en un palau del Renaixement.

Es fa el jardí de les Tulleries, al cantó del Louvre, com a jardí “a la moda italiana”. També hi ha un castell que serà destruït l’any 1871.

XVII El rei fa construir la plaça dels Vosgues (1605-1612) on es trasllada a viure. La plaça està situada al cantó de la Bastilla, enmig de la zona pantanosa. Els pantans s’assequen i el barri s’omple de cases luxoses i es al barri xic i de moda de Paris. El record del pantà queda en el nom del barri: Le Marais (que vol dir alguna cosa que té que veure amb els pantans)

Lluís XIII fa allargar la muralla el 1635 (número 4) però el 1705 se n’adonen que les muralles ja no serveixen per gaire, així que tiren a terra la de la banda dreta i fan un bulevard en plan Ronda de Dalt, però amb gent i sense cotxes.

Paris s’estén “a lo loco” per sobre els bulevards i, per sota les muralles, a la Rive Gauche, es comença a fer un barri entorn Saint Germain i entorn el nou Palau de Luxemburg i els seus jardins (que avui és un parc molt munic ).

Els voltants de les Tulleries, en canvi, es comença a urbanitzar “en serio” i segons ordres reials. Es planten els Camps Elisis (1616) com a seguiment del jardí de les Tulleries i es planifiquen la construcció d’alguns punt importants del futur barri (plaça Vendome, Els Invàlids)

El mapa no és molt clar, però es pot veure la diferència amb l’anterior. El mapa és de finals de segles XVII. Les muralles, com veieu, encara hi són (es pot veure la nova muralla número 4 que engloba molt de terreny no urbanitzat que engloba el nou castell i Jardí de les Tulleries i els camps Elisis) Fora les muralles, es veu com ha crescut la ciutat extramurs, sobretot a rive gauche.

molt moviment social i poc d’urbanístic. Destaca el Panteó, al barri llatí, l’església de SantSulpici, a la vora de Saint Germain, i el pont Louis XVI (ja el trobareu). Es fa una nova barrera sense muralles (número 5) que serveix per cobrar impostos i que marcarà el nou espai urbanitzable.

Però el moviment de veritat és dins la ciutat. Es fan els primers cafès, on els burgesos (gent que vivia una mica més bé que la majoria perquè era metge, escriptor, botiguer…) es reuneixen a discutir sobre l’enciclopèdia, la democràcia, la igualtat de les persones i coses per l’estil que portaran a la revolució de l’any 1789

La revolució també deixarà la seva traça urbanística destrossant un munt de coses, entre elles l’interior de Notre Dame.

 

Nou mapa de 1800. Les muralles ja són passeigs i es veu com ha crescut Paris. A l’esquerre, ja hi ha els Invàlids i el camp de Mart on es construirà la Torre Eiffel. Els Camps Elisis ja estan plantats fins el que serà l’arc de Triomf. Al Nord, ja hi ha els suburbis de Montmartre

1800-71 Amb el gust Imperial-neoclassic (que vol dir molt gran i molt pastel) es fa el nou barri al voltant dels Camps Elisis: l’Arc de Triomf, la Madeleine, la plaça Vendomme i la Concòrdia. Un barri elegant i tant car com és encara ara.

A mitjants de segle, es remodela Paris i se li dóna la imatge actual (1852–1870). L’encarregat és Haussman, l’Ildefons Cerdà parisenc. L’objectiu és construir a Paris grans vies i “despejar-la” de l’apilonament urbanístic. Com a exemple, és el moment on es fa la plaça de Notre Dame, que abans estava plena de cases que es tiren a terra. L’objectiu secundari de “despejar” la ciutat és que sigui més fàcil per les autoritats de desactivar qualsevol revolta.

1871 Comuna de Paris. Es destrueixen molts edificis, entre ells el palau de les Tulleries. El Bulevards de Haussman demostren la seva utilitat i el govern francès no té problemes per desarticular la Comuna (explicada a MontMartre)

1889-1900 Les dues exposicions Universals de Paris. Amb la idea de modernitat de fons (molt important), es construeixen la Torre Eiffel (1889), el Grand i Petit Palais (1900) i, com a Barcelona 92, s’aprofita aquest moment per urbanitzar els voltants de la torre i els Palais.

XX Es refan barris com les Halles i altres de nous com Montparnasse. Destaca el museu Pompidou just al cantó de les Halles i el museu d’Orsay.

Als anys 80, cal destacar l’opera de la Bastilla, al piràmide del Louvre i la Defènse.

C. L’ÎLE DE LA CITÉ

 

Foto aèria de l’illa, a darrera, l’illa de Sant Lluís (encara que semblin enganxades no ho estan). A l’illa es veu Notre Dame, al final a la dreta. A davant, el gran edifici que hi ha, és el Palau de justícia i la Santa Capella.

L’illa ha concentrat durant la seva història el símbols del poder religiós, monàr- quic, judicial…

NOTRE-DAME

(sobre la catedral-francès: http://www.insecula.com/article/F0009940.html)

La joia de Paris. L’actual aspecte de la catedral es forma bàsicament en dos moments. Entre el segle XII i XIII es construeix Notre Dame sobre els vestigis de l’anterior basílica de Sant Dennis. Amb els anys es descuida molt i els revolucionaris del 1789 s’encarreguen de descuidar-la més (pillatge a l’interior, destrosses de totes les vidrieres menys els tres rosetons principals, destrucció del fris de la portada dels reis d’Israel). Al segle XIX, imbuït de romanticisme, Víctor Hugo escriu el “jorobat” per denunciar l’estat de precarietat de la catedral. Dit i fet. Entre 1845 i 1864, un senyor que es deia Viollet-le-Duc s’encarrega de la restauració. Torna a posar els reis al fris, etcètera, etcètera… També és el moment on es construeixen les famoses gàrgoles de Notre Dame.

a) La façana oest (la principal)

(sobre la façana-anglès http://www.bluffton.edu/~sullivanm/ndame/ndame1.html)

Un profe que vaig tenir ens va dir que l’art medieval s’ha de veure amb ulleres de l’edat medieval. Nosaltres, és clar, no hi estem acostumats i portem sempre les ulleres del segle XX, però Notre Dame (i la façana en particular) és una oportunitat magnífica per entendre algunes línies mestres de l’art medieval i entendre com veien i què significava la catedral pels parisencs del segle XIII.

Abans de tot, hem de tenir present tres característiques del poble medieval: primer, les persones gairebé no tenien estímuls visuals. No hi havia tele, ni quadres a les cases (això era cosa dels aristòcrates), ni cartells, ni res. Segon, la gran majoria de gent era illetrada i no sabia llegir per tant, cosa important, no podia llegir la Bíblia. Tercer, la religió ho impregnava tot i la idea de judici final era la idea central de la vida medieval. La vida terrestre només era una ball de llàgrimes que ens preparava per entrar al cel (com farà en Joan Pau) o anar a petar a l’infern (com li passaria a en Poci si els gossos o els conills tinguessin més poder al regne celestial).

Què vol dir tot això, i què té a veure amb la catedral? Doncs la catedral i, molt concretament les escultures i les pintures, eren l’únic mitjà per el qual l’església podia “educar” el poble. A més, a causa dels pocs estímuls visuals, les escultures i les pintures cridaven molt l’atenció. Per això parlava de les ulleres medievals. Un turista actual ¾ és normal ¾ passa per alt la portada de Notre Dame, però ja que hi som podem mirar una mica la façana principal (només aquesta), buscar-ne el significat i imaginar el que significava pels habitants de l’edat medieval (aquesta façana i, per extensió, qualsevol façana o catedral medieval).

Portal del judici final (la del mig, la principal)

Portal on hi ha representat el judici final. Al timpà , a la part de dalt, Jesús està en posició de jutjar envoltat de dos àngels i de la verge Maria i Sant Joan, que intercedeixen per les ànimes (com se sap qui són? Doncs de la mateixa manera que sabem que el del mig és Jesús. A part els estudiosos sempre troben un o altre escrit famós a l’època en el qual es basava la representació)

A sota del judici , un àngel i un dimoni pesen les ànimes i se les emporten a on correspon. Darrera l’àngel, els salvats i, darrera el dimoni, encadenats, els condemnats. Una mica més a sota, en el tercer nivell del timpà , un àngel toca la trompeta i hi ha la resurrecció dels morts que segons les creences esperaven el judici final per anar al paradís. Entre els ressuscitats hi ha persones de totes els estaments, fins i tot una reina.

A banda i banda, a les arquivoltes , veiem a l’esquerre els salvats a la falda d’Abraham (símbol del cel) i, a la dreta, els condemnats a l’infern amb una iconologia molt ben treballada i expressiva. A sota de les arquivoltes està representada la paràbola de les verges intel·ligents (sota el cel, que esperaven l’amo amb una llum) i les verges folles (sota l’infern) que significa que cal estar preparat pel judici final.

Les grans figures a costat i costat de la porta són reproduccions del segle XIX que representen els 12 apòstol. Enmig, una estàtua moderna de Jesús.

Portal de la verge ( a l’esquerre del judici final)

El timpà té tres nivells on hi ha representats imatges de la vida de la Verge. En el nivell de sota , tres profetes i tres avantpassats de la verge que, en presència de l’arca de l’Aliança, anuncien el seu destí. Al mig , la “dormició” de la verge (que no va morir si no que es va dormir) en presència del apòstols. A dalt, Jesús coronant la verge. El sentit del timpà era representar la vida de la persona a qui se li dedicava la catedral. A part, totes aquestes vides, eren enteses com a vides a imitar.

Però és sota els peus de l’estàtua (moderna) de la verge on cal fixar l’atenció. En una escultureta molt ben treballada s’hi descriu (en tres escenes) el pecat original.

Déu crea Eva d’una costella d’Adam mentre aquest dorm.

La serp amb cos de dona tempta Eva que menja de la poma i en dóna a Adam. El cos humà de la serp pot representat Lilit que segons la tradició havia estat la primera dona d’Adam però que, com que no es va voler sotmetre al poder de l’home (i per això és un dels símbols actuals del moviment feminista), va ser expulsada del paradís. Lilit, com a venjança, va fer caure a Eva en el pecat.

La tercera escena ens mostra l’expulsió (per burros) del paradís.

El conjunt del pecat original es posa al peu de la Verge com a símbol: la Verge va néixer sense pecat original i, al ser la mare de Jesús, va donar l’oportunitat al món de superar-lo.

Portal de Santa Anna (a la dreta)

Santa Anna era la mare de Maria. En aquest portal, trobem il·lustrats fragments de la vida de Maria segons els evangelis apòcrifs, que, a l’edat medieval, eren tant populars com els “oficials”. De baix a dalt, el timpà ens mostra els pares de la Verge, Santa Anna i Sant Joaquim, al segon nivell , fragments de la vida de Maria (educació, matrimoni, l’anunciació, el naixement de Jesús i la visita dels mags) i, a dalt , Maria triomfant segons la tradició romànica. La influència romànica s’explica perquè aquestes escultures són les més antigues de la catedral.

Les arquivoltes són un cor celestial composat d’àngels, reis i patriarques i l’estàtua d’entre les portes és la representació d’un Abad de Paris del segle V que va deslliurar la ciutat d’un drac.

b) Galeria dels reis

Sobre les portes, en un fris que ocupa tota la façana, hi ha les estàtues dels 28 reis de Judà i Israel (l’Ariel Sharon encara no l’han posat). Són estàtues modernes fetes al XIX per Viollet-le-Duc perquè els revoltats de la comuna de Paris el 1871 se les van carregar creient que representaven els reis de França (coses dels republicans)

c) L’estàtua de la verge i el rosetó

L’estàtua de la Verge portant el nen i envoltada de dos àngels és l’element principal de la façana de Notre Dame. L’estàtua s’ha de veure de manera que el rosetó es transformi en corona de la verge. Fixeu-vos també amb la diferència de l’escultura gòtica amb l’anterior Maria romànica del portal de Santa Anna.

Aquest només és un dels símbols que la catedral construeix amb la seva arquitectura. Fixeu-vos també que la catedral està composada vertical i horitzontalment de tres nivells, com la

trinitat, i que en el segon nivell el cercle (celestial-diví) s’inscriu dins el quadrat (terrenal-humà). Aquesta “inscripció” és símbol de l’encarnació (Déu fet home), que és precisament el que representa l’escultura que tenim just al davant del rosetó. A vegades aquestes explicacions són paranoies d’estudiants d’art, però us sorprendríeu de com es pensaven aquestes construccions i de la simbologia real que hi ha per tot arreu.

d ) Les gàrgoles i el passeig

Les famoses gàrgoles de Notre Dame són a la Galeria de dalt de tot de Notre Dame. La Galeria es pot visitar (visita a la Torre) i és del tot recomanable. No només per veure les gàrgoles, si no per la vista magnífica que hi ha de Paris i per veure la super-campanota de la catedral (més endavant us poso els horaris i preus de la visita).

Gàrgola, en principi, és el nom del conducte de sortida de l’aigua, que es dissimulava amb una escultura. Però quan al segle XIX es va reconstruir la catedral es van posar escultures decoratives per tot arreu encara que no hi hagués tub de l’aigua (o sigui, les famoses gàrgoles no són ni originals del segle XIII ni de Walt Disney, si no que són fetes per Viollet-le-Duc al s.XIX).

Gàrgola normal La més famosa de les gàrgoles per la seva actitud contemplativa de Paris.

e) Les campanes

Només es visita la campana de la torre Sud (sobre el portal de Santa Anna). La campana en qüestió es diu Emmanuel, pesa 13 tones i el “badaju”, 500. Com que es velleta, només toca en grans ocasions. Les que se senten normalment són les de la torre nord, quatre campanes del segle XIX perquè les antigues havien estat foses per fer canons.

f) Interior

Interior lluminós i lleuger, ja que tot el pes de la catedral descansa a l’exterior. El que més destaca són els rosetons . Els únics originals són els tres grans rosetons, tots els altres són reconstruccions (a l’estil medieval) de Viollet-le-Duc o vidrieres (no figuratives) del segle XX.

Al Rossetó principal hi ha representacions de la Verge amb el nen, rodejat de 12 profetes que anuncien l’encarnació i representacions dels 12 vicis i pecats i dels 12 símbols del zodíac. Una altra vegada hi ha la simbologia de l’encarnació darrere el número 12 (producte de multiplicar 3-símbol de la Trinitat per 4-símbol dels 4 elements terrestres: foc, aigua, terra i aire). El rosetó nord (a l’esquerre) està dedicat a l’Antic Testament: 80 personatges de l’Antic testament esperen l’encarnació, representada al centre.

El rosetó sud està dedicat al Nou Testament, amb representacions d’apòstols i del Crist de l’Apocalipsis.

Fixeu-vos també en el gran orgue (el més gran de França) del segle XVIII que hi ha just sobre l’entrada de la catedral.

Al fons a la dreta, hi ha una sala que guarda el tresor de la catedral . Era comú que totes les catedrals tinguessin la seva relíquia. Hi ha qui té un calze de Jesús, hi ha qui té ossos de Sant Joan, Notre Dame guarda la (suposada) corona d’espines de Jesús (que no es pot veure només dies molt determinats), trossos de la creu i un clau del martiri. Com podeu sopar, res es pot prendre del cert. Hi ha tants trossos de creu repartits pel món que es podria omplir tot un camió…però la tradició és la tradició i això és el que diuen que hi ha.

El tresor té un horari a part i s’ha d’apoquinar per entrar.

g) Notre Dame Gòtica

Ja que hi som, una mica de teoria de l’art. No podem passar per alt que Notre Dame és una de les joies del gòtic. Però, què significa això?

Arquitectònicament, la clau del gòtic és el sostre. Per aguantar el sostre, el romànic feia servir la volta de canó, dibuixada aquí al cantó. Aquesta volta feia recaure tot el pes a les parets. Resultat, les parets havien de ser gordes i, per tant, no es podien obrir gaires finestres i l’interior era fosc i l’edifici, massís i no gaire alt.

El gòtic descobreix noves maneres d’aguantar el sostre. Primer, com mostra la foto de l’interior de Notre Dame, l’arc apuntat i la volta de creueria, que permeten concentrar el pes en grans pilars i alliberar el mur, que s’omple de finestres, i l’interior, de llum. Segon, l’arcbotant, un arc que uneix la paret amb contraforts exteriors i que permet descarregar el pes del sostre fora de l’església i elevar l’alçada de l’edifici.

Es pot veure el resultat de totes aquestes innovacions a la catedral: l’aspecte carregat a l’exterior a causa dels arcbotants, l’alçada, l’interior lluminós i poc massís…

h) Horaris

(aproximats, perquè hi ha molt de lio a internet amb Notre Dame)

Catedral: 8-18h 45 tots els dies (tancat el dissabte de 12’30-14)

Visita guiada en espanyol (Telèfon d’informació: 01 42 34 56 10) :

1430 el dissabte (gratuïta, es troben a l’entrada de l’església. Molt recomanable)

Cor (és una part de l’església reservada pel clergat. Si voleu, vosaltres mateixos):

De 10’30-12h /14-17’30 tots els dies

2,50€

Tresor: 9’30-11’45/12’30-17’30

(dissabte: 9’30-11’45/14-17’30; diumenge i festes tancat)

Uns 3 euros

La torre (per anar a dalt de tot, a les gàrgoles i la Campana. Super interessant:

9’30-19’00 (dissabte i diumenge fins 23h)

6’10 € (1r diumenge de mes, gratis)

Trobareu molta cua i només deixen entrar 20 persones cada 10 minuts. Aneu-hi a primera hora. Sobretot que la cua no us desanimi, que val la pena

PLAÇA NOTRE DAME

La Plaça de davant la Catedral no sempre ha estat una plaça. Els empedrats del terra marquen la disposició dels carrers abans la remodelació que va fer Haussman a mitjans segle XIX (que bàsicament va significar tirar moltes cases a terra). Hi ha també el punt 0 de les carreteres de França.

LA CRIPTA

A l’altra cantó de la plaça, hi ha l’entrada a la cripta de île de Paris. La cripta, que no deu ser gaire gran, mostra les runes del Paris antic que es van trobar durant unes excavacions. Ha de valer la pena, però jo hi voler anar-hi l’únic dia que tancaven.

Horaris: 10-18 (menys dilluns), visita pagada.

MUSEU DE NOTRE DAME

(10, rue du Cloître Notre Dame – mireu el mapa de més avall)

Museu de la història de la Catedral i la vida de Paris al voltant d’ella, a partir d’objectes de la cripta.

Horaris: 14’30-18 (dimecres, dissabte i diumenge)

SANTA CAPELLA

http://architecture.relig.free.fr/chapelle.htm

Com es veu al mapa, la Santa Capella forma part d’un edifici molt més gran. Avui és el Palau de Justícia, però abans era el Palau reial de Lluís IX ( s. XIII). La Santa Capella va ser construïda aleshores com a capella privada reial per guardar la corona d’espines i la fusta de la creu de Jesús (avui a Notre Dame) que el Rei Lluís IX va comprar quan va anar a les creuades. Per comprar aquestes reliquies, el rei va gastar-se el doble que per fer la capella.

La capella té dos nivells: el nivell de sota, pel servei, és petit i cuco; el de sobre, la capella reial en sí, és impressionant. La Santa Capella és famosa per les seves vidrieres. De fet, la capella és una gran vidriera gràcies als descobriments del gòtic i a una reconstrucció del segle XIX, seguint les idees gòtiques (i millorant-les).

Les vidrieres expliquen 1134 escenes de l’Antic i del Nou Testament (de les quals 720 són originals del segle XII) de la següent manera:

A : Història de les relíquies
B : llibre dels reis
C : Ester
D : Judit i Job
E : Jerémies i Tobies
F : les visions d’Ezequiel
G :Sant Joan Baptista i llibre de Daniel

H : la Passió
I : Sant Joan Evangelista i infància de Jesús
J : L’arbre de Jessé i Isaies
K : Llibre dels Jutges
L : Deuteronomi i Josuè
M : Números
N : Èxode
O : Gènesis

En el centre de l’absis, hi havia una porta que comunicava la capella amb el palau i una finestra des de la qual el rei podia seguir la missa sense ser vist.

L’escultura exterior (i la gran fletxa central) és tota del segle XIX, perquè durant les revolucions va ser destruïda. Val la pena destacar el timpà de la porta del primer pis, dedicat també al Judici Final.

 

Horaris (aprox.) 9’30 –18’30. S’ha de pagar.

L’entrada és una mica emprenyadora perquè s’ha de fer pel Palau de Justícia i et demanen DNI i tota la pesca.

MEMORIAL ALS MARTIRS DE LA DEPORTACIÓ

Passem a punta i punta de l’illa. Darrera Notre Dame, just a la fi de l’illa, hi ha el memorial als màrtirs de la deportació. Deportació és el nom comú amb què, específicament, es coneix la deportació de presoners als camps de concentració i extermini nazis. Es tracta d’un petit espai auster i recollit en memòria dels 200.000 francesos que van perdre la vida en els camps i que estan representats per 200.000 trossos de cristall. Val la pena visitar-ho.

Com veureu, hi ha altres monuments en memòria dels deportats (al cementiri de Pere Lachaise i als Invàlids), però el record de la II Guerra Mundial no apareix a gaires llocs a França. Aquesta dada encara és més xocant quan es constata que el record de la I Guerra Mundial sí que és per tot arreu. Aquesta desequilibri té una explicació. Mentre que a la I Guerra, França va fer un paper respectable (ells creuen fins i tot que la van guanyar sols i n’hi que encara estan picats perquè la pau es va redactar en anglès), a la II Guerra, França va fer el ridícul. Per protegir-se del alemanys, els francesos havien construït una línia de fortificacions (la línia Maginot) que hauria d’haver impedit l’avanç nazi. En veritat, els nazis van arribar a Paris en un tres i no res i no van trigar en trobar col·laboradors d’extrema-dreta que van entregar tots els francesos (opositors, comunistes i jueus) que van poder als camps. Malgrat que ara Hitler sigui sinònim de maldat, abans de la guerra mundial, hi havia molts més simpatitzants de Hitler del que ara es vol creure. El veritable perill era el comunisme i, a causa d’això, molts francesos van mostrar una actitud bastant “fràgil” contra els nazis, que es van passejar per la línia Maginot.

PLACE DAUPHINE

L’altre punta de l’illa, és la plaça que hi ha darrera el palau de justícia. Fins el s. XVI eren uns terrenys pantanosos, el lloc on es va cremar el 1307 el gran mestre dels templers quan el rei de França, amb l’excusa que els monjos-cavallers s’enculaven i eren uns adoradors del diable, es va quedar amb els “estalvis” de l’ordre ( per més ressenyes sobre els templers, demaneu en Joan Pau o en Jordi).

Però el 1607, el rei fa construir la segona plaça reial (la primera és la plaça dels Vosgues) amb trenta-dues cases del mateix estil i que aviat serà un dels punts més animats de l’època.

 

D. QUARTIER LATIN

L’actual barri llatí, com heu vist, té els seus orígens en les escoles (la Sorbona) que es col·loquen a la ribera esquerre de Notre Dame per fugir del poder de l’església (s. XIII). Des d’aleshores, el barri ha conservat l’ambient d’estudiants i, fins el 1793, el llatí com a llengua oficial de relacions, d’aquí el nom del barri.

És un barri agradable per passejar (a la foto, el barri des de Notre Dame. La cúpula que es veu és el Panteó). Deixeu-vos de metro i patejeu-vos-la tranquil·lament.

Només passar el pont de Notre Dame (el Petit Pont), et trobes amb els carrers conservats més antics de la ciutat (Rue de la Huchette). És una zona una mica recarregada de restaurants i de “tenderetes”. Però el barri té molts altres racons menys saturats i llocs molt interessants per descobrir (sobretot a l’altre cantó del Bd. Saint Michel, que talla pel mig el barri).

Petit Pont i la Plaça de Sant Miquel, dos punts d’entrada al

barri des de l’illa de Notre Dame

A la pàgina següent, hi ha un mapa on he marcat amb una estrella vermella els llocs més importants dels quals us parlaré (o per on val la pena passar)

LUTÈCIA

Abans que el barri llatí fos el barri llatí, el barri va ser una part important de la Lutècia Romana. Es habitants es van retirar a l’illa durant les invasions dels francs, però Paris ha conservat no poques

- El Cardo Maximo (el carrer principal romà) que correspon al traçat de la rue Saint Jacques

- Unes termes: es poden visitar els vestigis de les termes al Museu de Cluny (res a veure amb el Cluny romànic) Marcat amb una creu, al Bd. Saint Michel

- Un Fòrum (com el de Barcelona): cor de la vida politica, religiosa i social de la ciutat, situat entre les actuals Rue Saint Jacques i el bulevard Saint-Michel. També marcat.

- Un amfiteatre (a la foto), les Arenes, que encara es poden visitar. Queda just a la punta dreta, a baix del mapa, a la Plaça de la Contrescarpe. Estan obertes de 8 a 22.

Res sembla super atraient, però existeix i jo us ho poso.

EL MAIG DEL 68

http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/html/mov68/francia.htm

http://ateneovirtual.alasbarricadas.org/historia/index.php?page=Cuando+Francia+se+rebel%F3

http://www.engels.org/marxismo/marxis4/Mar_6_4.htm

http://www.ina.fr/voir_revoir/mai-68/video.fr.html (videos)

http://www.javierortiz.net/ortizestevez/Conferencias/mayo.html

Però si hi ha un fet que està lligat al barri, aquest és el maig del 68. Tothom n’ha sentit a parlar però pocs saben de què va anar. La revolta d’estudiants es va originar a la Universitat de Nanterre (a Paris), però ben aviat la revolta es va convertir en un moviment general que va tenir el seu epicentre als carrers del barri llatí, que es va omplir de barricades i de batalles campals.

Tot va començar quan uns estudiants de Nanterre van ser cridats pel comité de Disciplina de la Universitat de la Sorbona. Els estudiants havien provocat incidents per queixar-se de la massificació universitària i per la qualitat i organització de l’ensenyament. En recolzament als estudiants, es va juntar una assemblea que la policia va desconvocar a “lo bestia” (malgrat que havien pactat que els estudiants sortirien pacíficament). Aleshores va començar el sarao. El carrer Saint Jacques es va omplir de barricades, que els estudiants feien amb cotxes i adoquins, i va haver-hi una batalla campal que va acabar amb 422 arrestaments i 345 policies ferits.

A partir d’aquí, les coses no van fer més que anar a pitjor. La violència exagerada de la policia (al cap d’un pocs dies, es va saber que havien utilitzat gasos prohibits) i el caldo de cultiu que hi havia en contra d’un govern massa autoritari i que no acontentava els drets més bàsics dels treballadors (el sou mínim era el més baix de l’Europa occidental) va convertir la revolta estudiantil en una moviment general que va paralitzar França. Els més de maig va estar a punt de posar en escac i mat el govern francès. Els obrers es van sumar a la protesta i més de 12 milions de persones van anar a la vaga; els carrers de Paris es van omplir de manifestacions enormes i les barricades i les batalles campals es repetien nit rera nit; els estudiant, que trencaven els aparadors per agafar amb què fer les barricades, i la policia, que atacava fins i tot amb tancs, es disputaven el premi a la brutalitat. El resultat va ser un país aturat: les fàbriques estaven parades, els productes de primera necessitat van arribar a escassejar. La revolta s’havia estès per tot França i, a Nantes, fins i tot, la gestió de la ciutat es va col·lectivitzar durant una setmana.

I, aleshores… què? Doncs, com totes les revoltes, després de la “fúria” popular algú havia d’agafar el lideratge de la situació per convertir la ràbia en alguna cosa palpable. D’aquí ve tota la llegenda del maig del 68, del seu fracàs i del seu èxit. La gent havia explotat, però cadascú volia una cosa diferent i, com a “ La vida de Brian ”, el Frente Popular Judaico i el Frente Judaico Popular no es van posar d’acord i l’últim va ser el més tonto.

Principalment, hi havia dos actors. Els instigadors de la revolta eren un grup d’estudiants que s’anomenaven “El moviment del 22 de març” i que es definien com “anticapitalistes”, “antiautoritaris” i “anticomunistes”. Realment es van trobar amb una cosa que no esperaven ( Cohn-Benditt, líder del moviment, va dir: “No teníem un objectiu polític immediat (…) no hi havia organització, ni tan sols nosaltres érem capaços d’assumir la situació per organitzar-la” ). Evidentment tenien una ideologia política molt forta (d’esquerres, no comunista) però això no vol dir que haguessin planejat un canvi polític ni que tinguessin una proposta de model. S’ha de tenir en compte que el Daniel Cohn-Bendit només tenia 23 anys(a la foto de dalt) . El que va passar va ser com si els radicals de les nostres universitats muntessin un sarao i, de cop i volta, es trobessin que tot el país els ha seguit… i, aleshores, què? Doncs aleshores

res. Tot és tant sobtat que no hi ha temps per no fer res més que no sigui seguir lluitant al carrer. O sigui, el líder natural de la revolta no tenia ni capacitat política per pactar ni model alternatiu per aplicar.

El Partit Comunista i els seu sindicat van ser els que van negociar amb el govern malgrat que no tenien cap legitimitat:

s’havien posat en contra la revolta (“hay que desenmascarar a esos grupúsculos anarquistas, trotskistas, maoístas, etc., compuestos por hijos de grandes burgueses (…) que sirven objetivamente a los intereses del poder gaullista ) i mai van ser el referent polític ni dels estudiants ni de molts

obrers.

Van ser els comunistes que, d’una nit a l’altra, van omplir les Universitat de pintades del partit al cantó dels famosos eslògans de “Prohibit prohibir” i “Siguem realistes, demanen allò impossible”.

Però abans de seguir, caldria fer un petit comentari sobre com es vivia el comunisme després de la Guerra. Políticament, havia estat el referent dels descontents amb el capitalisme, però quan , a principis dels anys 60, es va conèixer el comunisme de Stalin (deportacions, matances, dictadura, misèria), el comunisme va deixar de ser la gran alternativa i va restar com la ideologia de quatre malencòlics que, encara que fos a traves de les eleccions, volien governar el país “tal com calia”. Així de clar: malgrat el que es digui, el mur de Berlin va caure fa molt de temps i el veritable sentiment d’esquerres (els estudiants que es queixaven a Paris, els ciutadans que es manifestaven contra la guerra i la discriminació racial als Estats Units, els txecoslovacs que ho feien contra la dictadura a Praga) va quedar-se orfe de model polític.

A França, el Partit Comunista, pensant més en les eleccions que en la manifestació i que “havien vingut a restablir l’ordre”, va acabar pactant amb el govern un augment de sous i una millora social. Els obrers simpatitzaven amb la lluita antirepressiva dels estudiants, però molts no sabien que era la lluita per un nou sistema. La majoria d’estudiants tampoc i els que

ho sabien tampoc tenien massa clar quin sistema seria el nou. Així que la revolta va acabar com va començar, però amb els sous una mica més alts.

I, aleshores perquè es parla tant del maig del 68?

Perquè va posar en escac i mat un govern, però sobretot perquè va ser un fet (amb les manifestacions contra Vietnam a Estats Units i amb la primavera de Praga) que va mostrar que alguna cosa estava naixent. Quan en un cantó del món deien que el capitalisme era la puta hòstia i, en l’altra, que el comunisme era el no-va-mas, va sortir un moviment espontani i popular que no estava d’acord amb el món que les dues ideologies estaven liderant ni s’alineava amb cap d’elles. Així de simple, no estaven d’acord amb les coses que estaven passant. No hi havia una ideologia comuna gaire clara (si de cas, sabien en què no creure). S’enraonava d’antiautoritarisme per aquí, d’igualtat per allà, de feminisme, de solidaritat amb l’Àfrica que aleshores s’independitzava. I el més important era que moltes persones eren sensibles a aquestes idees i que moltes persones sempre posen en alerta els governs, siguin d’on siguin.

EL PANTEÓ

El Panteó es va començar a construir just abans de la revolució com a església neoclàssica (podeu veure la semblança amb els temples romans). La revolució francesa va fer canviar la vocació original de l’edifici i, tal com diu la inscripció del frontó, el temple es va dedicar “ Aux grands hommes la patrie reconnaissante” (En agraïment als grans homes de la patria). En efecte, es tractava de substituir les creences cristianes (els revolucionaris van canviar totes les festes cristianes i fins i tot el calendari) per la nova religió: la Pàtria. El Baix relleu del frontó està representada la Pàtria repartint corones de llorer.

Així doncs, el que es pot trobar al Panteó són les tombes de 61 il·lustres francesos. Entre ells: Voltaire, filòsof del s.XVIII; Rousseau, “lo mimmo”; Victor Hugo, escriptor del XIX; Zola, “lo mimmo”; Pierre i Marie Curie, físics o químics (no ho sé) del XX.

Com a detall interessant, cal esmenatar que el 1851 un físic, Foucault, va fer el famós experiment del Pèndol al Panteó. L’experiment era una manera de demostrar que la terra és rodona (no és que sigui una revolució però va tenir la seva importància). Tal com mostra la foto, es va enganxar un pèndul a la cúpula del temple i es va deixar moure el pèndol que, com segur que heu vist al Museu de la Ciència de Barcelona, anava canviant l’eix de rotació (per més informació: http://www.vi-e.cl/internas/sabias/jean_foucault.htm)

Visita de la nau, les parts altes i la cripta.

Horari: 9h30-18h30

Apoquinant Sant Pere canta.

LA SORBONA

De la Sorbona original ja no en queda res, però sempre pot ser interessant la visita pel que té d’importància històrica. La Sorbona va ser la primera universitat i un centre cultural importantíssim durant tota l’edat medieval. Actualment, guarda una biblioteca espectacular.

Horaris: 9-18, de dilluns a dissabte.

 

JARDINS DE LUXEMBURG

Si seguiu cap baix, trobareu l’enorme Jardí de Luxemburg que, originàriament, eren els jardins d’un palau de la reina (s.XVI). Una passejada magnífica amb les seves curiositats: enmig d’un llac artificial, hi ha una font (1873), amb quatre dones aguantant un globus del món. Doncs bé, les dones representen els quatre continents…quatre? la simetria de la font (com la simetria econòmica del món) s’havia de guardar i van deixar fora Oceania (Nosaltres hem deixat fora Àfrica). L’antic Palau de la reina va ser una presó durant la revolució, el quarter general durant la Segona Guerra i, ara, el Senat francès .

Horari dels Jardins: 7’30-21’15(fins el 15 d’agost), 20’45(a partir del 15)

 

 

 

SANT SULPICI

Just a sobre dels Jardins, hi ha l’església de Saint Sulpici , una església feta al segle XVII a l’estil antic. Dintre l’església, destaquen les pintures que va fer-hi Delacroix (8’30-17’15h).

SAINT GERMAIN DES PRES

http://www.saint-germain-des-pres.com/histoire.htm

Saint Germain no forma part del Barri llatí. De fet, Saint Germain és el barri que hi ha al voltant de l’abadia del

mateix nom i que, fins ben entrat el segle XX, vivia gaire bé com una població a part.

L’abadia va ser fundada el 543 i, de seguida, va tenir molt de poder i independència. Una bona part de la Rive Gauche de Paris (les muralles encara no estaven construides i hi havia algunes cases al voltant l’abadia- mapa de la pàg 5) depenia de l’abadia, que dictava la llei i fins i tot tenia una presó. L’aspecte actual de l’abadia correspon a la reconstrucció del segle X, encara que els saquejos i una explosió durant la revolució francesa l’han deixada una mica malmesa (l’explosió va afectar una torre, ara només queda la segona). Els revolucionaris també van aprofitar la presó de l’abadia per executar unes 200 persones.

És precisament al segle XVIII que el barri comença a canviar l’ambient i els cafès, la literatura i la filosofia substitueixen la religió. Al cafè Procope , es reunien els enciclopedistes del segle XVIII; pintors i escriptors del segle XIX com Balzac i Delacroix també hi viuen. En memòria d’aquest últim, hi ha un museu a la casa on va viure els seus últims anys ( Museu Delacroix , 6, rue de Furstenberg; 9’30-17, dimarts tancat; 5 euros, gratuït el primer diumenge de mes o amb l’entrada del museu del Louvre). Però és al segle XX que el barri es torna de moda gràcies als seus cabarets i cafès. Els personatges coneguts que sovintejaven els bars omplirien una llista immensa: Trotsky, Mitterand, Apollinaire, Jean Genet, Heminway… Sartre i Simone de Beauvoir escrivien al Cafè de Flore i, una mica a desgrat seu, van relacionar l’existencialisme amb el barri. Boris Vian (escriptor, músic i una mica de tot; a la foto) tocava als soterranis dels cafès i Picasso va acabar el Guernica en una casa del barri.

De tots aquests establiments, els més destacats eren el Cafè de Flore (172, Bld. Saint Germain), el cafè Deux Magots (170, Bld. Saint Germain) i la brasseria Lipp (151, Bld. Saint Germain). Si voleu menjar o fer un cafè, segur que la qualitat és bona, però el preu és abusiu. El que pagues és veure el lloc on va escriure Sartre. Si val la pena o no, vosaltres decidiu.

A part d’això, em podeu dir perquè tothom parla de la Rue Buci (just darrere de Saint Germain)?

Si no voleu anar-hi, també podeu visitar el Mercat de ?cuina mediterrànea? de Saint Germain .

E. LES HALLES (RIVE DROITE DE NOTRE DAME)

Des de l’illa de Notre Damme, però ara a la dreta, entreu al barri de les Halles. Com el Quartier Latin, és un barri dels antics de la ciutat. Val la pena deixar el metro a part i patejar-se el barri a peu. És un barri amb molt d’encant. Res a veure amb el Quartier Latin, però. L’origen del barri és mercader i, des de sempre, ha estat un barri “menys intel.lectual” i “més popular”, ple de gent de tot arreu, tabernes “chungues” i tendes de tot.

El Centre del barri és la Plaça René Cassin, amb el Fòrum de les Halles, un centre comercial que ha substituït els mercats que sempre hi hagut al lloc, i l’església Saint Eustache.

La rue Rivoli; Saint Eustache i el fòrum de les Halles; el Centre Pompidou

Rue Rivoli, l’església de Saint Eustache i el Forum i l’estructura psicodèliques del Pompidou

 

Mapa de la zona a l’altra pàgina.

LA TOUR DE ST-JACQUES (de Compostela)

A l’angle entre Rue Rivoli i el Bld. Sébastopol

Ara és només una torre, però abans era tota una església que va ser demolida durant la Revolució Francesa. L’església va ser construïda al segle XVI i és un exemple de gòtic florit (carregat).

Dues característiques: l’església era el punt de sortida pel “camí de Santiago” des de Paris (Santiago=Jacques). La segona, a sota de la torre hi ha una estàtua de Pascal, el físic, que va fer els seus experiments sobre la pressió des de la torre. La vocació meteorològica ha quedat a la torre des d’aleshores, ja que hi ha una petita estació a dalt de tot.

EL FORUM DE LES HALLES

La plaça René Cassin és un dels centres del barri. Una plaça molt agradable, sobretot per les nits, plenes de llum que es reflexa als llacs artificials de la plaça.

Dintre la plaça (i quan dic dintre, vull dir dintre, perquè està soterrat) hi ha el centre comercial de les Halles, que ve a recollir l’esperit mercantil del barri. És només un centre comercial (tendes, billars, piscina, restaurants, cines, galeries i museus) però és força conegut… per alguna cosa deu ser.

Les Halles era anomenat el Ventre de Paris, sobretot en referència al mercat de deu pavellons que hi va haver-hi des de 1851 fins 1969, un mercat que havia aprovisionat la ciutat de Paris durant tot un segle. El 1979, al forat deixat per la demolició de l’antic mercat, es construeix el Fòrum.

Horari del fòrum: cada activitat té el seu horari, els restaurants estan tancats el diumenge.

L’ESGLÉSIA DE SAINT-EUSTACHE

http://www.st-eustache.org/nav/architec.htm

Per què hi ha tantes esglésies a Paris? L’origen de Saint Eustache ho explica bastant bé. Al 1213 Jean Alais va prestà diners al rei. Aquest, com a recompensa, va permetre a Jean Alais de cobrar un impost a tots el peix que es vengués al barri. Jean Alais, content com deuria estar, va construir una petita capella dedicada a Santa Agnés en agraïment.

A partir d’aquí, la capella es comença a engrandir fins a convertir-se en una església amb dimensions de catedral. El 1303 es converteix amb església parroquial del barri i es dedica a Sant Eustaqui. Al 1532, es construeix en torn de la basílica l’església amb l’aspecte actual. A partir d’aleshores, es fa alguna millora més (la façana inacabada), encara que es manté l’estil gòtic tardà (en general).

Detalls interessants: aquí van ser batejats Richelieu i Moliere.

Oberta: 9-20h

 

 

 

 

TOUR JEAN SANS PEUR

Part de la primera muralla de Paris, la de Felip August. És una de les úniques mostres d’art militar medieval a Paris.

20 Rue Etienne Marcel. Obert tots els dies menys dilluns de 13’30-18.

EL POMPIDOU

El Centre Pompidou és l’altra punt d’atracció del barri. Sempre amb molt animació exterior. L’edifici va generar certa controvèrsia. Tots els conductes d’aire, aigua, ascensors, escales… estan situats a l’exterior conferint a l’edifici un aspecte particular. Val la pena pujar pel tubo-escales i entrar a fer una passejada pel Centre, amb un mapamundi molt divertit a l’entrada.

El Centre també és la seu del Museu d’Art Modern, amb obres de Picasso, Matisse, Miró…

Nivell 4

Col·lecció permanent de1960 a avui

Nivell 5

Col·lecció permanent, des del Fauvisme fins l’art abstracte francès i americà. (1905 – 1960)

Nivell 6

Restaurant

El Centre obre tots els dies menys dimarts: 11-22h.

Museus i exposicions: 11-21 (tancament caixes a 20)

El bitllet per veure-ho tot val uns 10 lerus.

Si voleu visitar els museus, us recomano que us compreu un audioguia (sempre, a qualsevol museu, perquè nosaltres no som uns experts i val la pena fer les coses bé). Les audioguies es compren al nivell 4. Jo us recomano el museu del nivell 5.

Si no voleu visitar el museu, potser no us deixen pujar escales amunt. Proveu per l’ascensor (a nosaltres ens va funcionar).

ALTRES

I si encara teniu ganes d’esglésies, encara us en queda una al barri, Saint Germain Auxerrois . És també d’estil gòtic però ha sofert moltes modificacions i ha perdut fins i tot la portalada del Judici Final (llàstima). Al segle XIV és l’església reial dels monarques instal·lats al Louvre. Durant la revolució, l’església es converteix en una impremta.

Si no esteu farts d’història o art, també teniu el Museu d’Història de França i el Museu Picasso a darrere.

F. ELS VOLTANTS DE LA BASTILLA

Aquí ja no enraonem d’un barri homogeni. Els voltants de la Bastilla hi ha tant el Paris d’avui com el d’abans d’ahir. Però, com és evident, està ple de coses interessant per veure: sobretot, el cementiri Pere Lachaise i la passejada de la Bastilla fins el centre.

CEMENTIRI PÈRE LACHAISE

Superpàgina web: http://www.pere-lachaise.com/perelachaise.htm

Ho heu llegit bé: cementiri. I val la pena visitar-lo? Segons la meva opinió (encara que jo tampoc m’ho cregués), moltíssim. I no només per mi, el cementiri Pere Lachaise és un dels cementiris més famosos i visitats de França. Les raons són diverses: per un cantó, el cementiri és realment bonic. A l’estil francès, auster però elegant. El lloc, els arbres i els carrers també tenen molt d’encant (una mica l’encant de les esglésies romàniques). Per

l’altra banda, al cementiri hi ha enterrats molts personatges famosos que atreuen molts fans. La passejada pel cementiri és un somni per mitòmans i per fans de l’historia. Ara bé, és indispensable comprar-se un plànol a l’entrada amb la localització de les tombes. Si no estàs perdut.

Al cementiri hi ha enterrats cantants (Jim Morrison, un dels més visitats; Edith Piaf), escriptors (Oscar Wilde, la tomba del qual, n’expliquen coses molt “cotxines”; Apollinaire; Balzac; Moliere; Proust), músics (Bellini; Bizet; Chopin), filòsofs (August Compte), pintors (Delacroix; Gericault; Modigliani), polítics (Largo Cavallero, president socialista espanyol durant la guerra civil que va saber unir el poble amb el govern durant una època i que va morir en un camp alemany; Louis blanc, socialista utòpic; Daladier, president francès), cineastes (Melies, el primer director que va filmar d’una manera moderna) i molts d’altres.

En una punta del cementiri, hi ha un memorial interessantíssim als morts als camps nazis. Hi ha tombes per cada un dels camps, inclosa una escultura conmemorativa als espanyols morts als camps. Remarcable la figura commemorativa de Buchenwald.

Horaris: 8-19h.Per anar-hi, el millor és agafar el metro fins la parada Pere Lachaise.

Mapa de la zona de la Bastilla a l’altra plana

PLAÇA DE LA BASTILLA

Segur que us sona la Bastilla o, millor, la presa de la Bastilla. Aquest fet, el 14 de juliol de 1789, ha quedat com un dels fets més simbòlics de la Revolució francesa i, en certa manera, la va inaugurar. La Bastilla en qüestió era una presó situada a una punta del Paris de l’època i que simbolitzava la repressió de l’antic règim (tenia la pinta del dibuix del cantó). Després d’uns dies de força excitació ciutadana, provocada per la crisis econòmica que afectava al poble per un cantó, però també provocada per l’estructura -l’Antic Règim- que permetia la misèria del poble, els parisencs van assaltar la Bastilla per alliberar els presos. Quan el rei va saber-ho, es va exclamar: “això és la revolta”. “Majestat”, li van dir, “No és una revolta, això és la revolució”. Efectivament, poc després, noves forces polítiques van ocupar el buit de poder que s’havia produït i l’Antic Règim va donar lloc a un esbós del sistema polític en el qual encara vivim i que ha costat “lo suyo” d’assolir. Conceptes com ciutadania, democràcia, partits polítics i divisió de poders, sobirania del poble, igualtat i llibertat, constitució i drets del poble van néixer aleshores i van substituir la relació senyor-serf, l’oligarquia, la monarquia absoluta, els estaments i els drets del senyor…

La revolució com a procés, és oposada a “l’experiment” del maig del 68. El maig del 68 va ser pura fúria que va néixer d’un pòsit ideològic nebulós i que no va trobar ningú que la liderés o que la liderés en el sentit en què va explotar. La revolució francesa, en canvi, neix d’un pòsit de gairebé un segle de pensadors que havien començat a definir les idees base (Montesquieu parla de la divisió de poders, Rousseau de la igualtat, l’Enciclopèdia desenvolupa molts conceptes revolucionaris….). Quan el poble, cansat d’una crisi llarguísima, es comença a inquietar, la burgesia sap moure la la gent per formar el nou sistema polític. S’ha de tenir en compte que la presa de la Bastilla només té lloc després de l’exigència política d’una Constitució i de la polèmica sobre l’excempció d’impostos per l’aristocràcia.

En fi…i després de tot això, què trobem a la Bastilla? Doncs, bàsicament, res que tingui a veure amb aquells fets. La presó no existeix ni hi ha cap rastre. Enmig de la plaça, només hi ha una columna que commemora una altre revolta, la de 1830, quan la gent va començar a tenir clar que els hi havia pres el pel.

Al costat, un edifici “tecno”, que és l’Ópera de Paris (la Moderna, perquè n’hi ha una altra de clàssica).

També cal destacar que al voltant de la Bastilla és un bon lloc per sortir de festa o per anar a prendre una copa. Molts locals.

LE MARAIS

Podeu caminar de la Bastilla al centre de Paris (hotel de la Ville- a la banda de dreta del mapa) per la Rue Saint Antoine. Però ho podem fer una mica més interessant i trobar racons interessants com la Plaça dels Vosgues o entrar a visitar els barris jueu i gai (Seguiu les estrelletes vermelles al mapa).

En qualsevol cas, esteu al barri del Marais, uns antics aiguamolls que van quedar dintre de les muralles de Carles V i on només hi havia convents i cases de pagès, que es va desenvolupar quan el rei fa construir la plaça des Vosgues (Place Royale) al segle XVII. Aleshores, un seguit de xupaculs van córrer a construir les seves casetes al cantó de la plaça i el barri es va convertir en la Bonanova de Paris.

a) Plaça des Vosgues

Imprescindible passar-hi. Res a dir que no veieu per vosaltres mateixos. Plaça reial (perquè hi vivia el rei) de 36 cases (9 de cada costat) i un dels llocs amb més encant de Paris, encara que sigui per la seva simetria i rigurositat.

Al mapa teniu marcada la casa on va viure Victor Hugo.

b) Rue des rosiers i Barri jueu

La rue des Rosiers és el centre del barri jueu. Barri animat, amb sinagògues i botigues on pots trobar especialitats jueves. El barri gai també està per aquí, però ara no se ben bé on. Si passegeu, segur que el trobeu, que no està massa lluny.

c)Hotel de la ville

La passejada acaba a l’Ajuntament de Paris, un edifici construït a finals del XIX i que és d’estil renaixentista. L’Hotel de la Ville és la rèplica de l’anterior Ajuntament(s.XV), que va ser incendiat durant la comuna de Paris (1871).

Molts esdeveniments importants hi han tingut lloc. A l’edifici, es va proclamar la república el 1871 abans que s’incendiés durant l’efimera Comuna. Potser per això, l’interior és decorat amb un pompós estil III imperi (l’època que correspon als anys de després de la comuna).

L’exterior està decorat amb 108 estàtues que representen Parisencs famosos, 30 estàtues que representen ciutats franceses i un rellotge central envoltat d’escultures femenines que representen el riu Sena, la ciutat de Paris, el Treball i l’Educació.

La plaça de davant l’Hotel era un dels llocs més habituals d’execució de condemnats (totes versions: decapitats, esquarterats, bullits, cremats…). En el 1792 es va col·locar una guillotina que va funcionar fins el 1830.

G. AL VOLTANT CAMPS ELISIS.

DE LES TULLERIES A LA DEFENSE

Aquesta és una part de Paris construïda al egle XIX. L’estil detot el barri és uniforme: clàssic (gran, una mica pastel i tirant a carregat) i “pijo”. El barri està ple d’edificis sumptuosos i, encara ara, hi ha els millors establiments de Paris (joieries, restaurants com el Maxim’s).

Com veieu, hem deixat enrere el Paris medieval d’esglésies i carreronets per ficar-nos de ple al Paris luxós que ha merescut el nom de ciutat de “les lumières”.

Sortint de davant del Louvre, es poden encadenar les visites de la següent manera: jardins de les Tulleries-plaça Vendome-l’Opèra Garnier-Galeries Lafayette-La Madeleine-Plaça de la Concordia- (Grand i Petit Palais- Invàlids)- Champs Elysées -Arc de Triomf -(La Defense)

Tot això que us he posat és una patejada tan gran que no hi cap ni en el mapa. Deixant el que hi ha entre parèntesis com a visita independent, es poden encadenar totes les altres visites, però com que no hi ha pressa, és millor fer-ho en un parell de dies (o fins i tot tres)

JARDINS DE LES TULLERIES

Jardí plantat al segle XVI, quan els reis vivien el Louvre. Evidentment s’ha anat restructurant i s’han afegit estàtues i basses. Detall curiós: hi ha 2800 arbres (ara jka podeu dormir tranquils).

VENDOMME

Plaça austera i equilibrada. La història de la columna que hi ha enmig de la plaça és un bon exemple del mareig polític del segle XIX. Primer hi havia una estàtua del rei (símbol Antic Règim). Durant la revolució francesa es va col·locar una estàtua de la llibertat (símbol de la revolució en general). Però aleshores ve en Napoleó i, el 1810, hi posa l’actual columna, que explica les principals campanyes Napoleòniques. Quan torna l’Antic règim al poder, l’estàtua de Napoleó que hi havia sobre la columna és canviada per una del rei, però després, quan es la burgesia torna al poder, es torna a posar Napoleó. I aleshores arriva el tercer poder: la comuna de Paris no està ni a favor del rei (antic règim) ni a favor de Napoleó (règim burgès basat en la propietat i que havia pactat amb l’Antic Règim). Així que foten la columna a terra i “listos”. I, en fi, com que la història és la que és, la Comuna fracassa i Napoleó i la seva columna tornen a estar allà.

Darerre la plaça, el carrer Sant Honoré, amb tendes de luxe d’alta costura (vístete bien, hombre)

ÓPERA

Val la pena guardar la descripció que he trobat en una pàgina web:

“Es una mezcolanza de materiales, piedra, bronce y mármol, con un cóctel de estilos, barroquismo y clasicismo, que da lugar a una especie de gran tarta de celebración nupcial opulenta, pero que se ha identificado bastante con el estilo ampuloso del Segundo Imperio”.

A veure, no diré que no valgui la pena visitar-lo. L’edifici té glamour. Però diguem que hi ha gent a qui li agrada el glamour i, en concret, aquest art basat en fer les coses molt grans, atraients i espectaculars, i hi ha gent que no. El classicisme, en general, i l’estil imperial (de qualsevol imperi), en particular, són com els culebrots. Atreuen, però no han de perquè tenir qualitat.

L’edifici es va inagurar el 1875 i està situat en un barri ple de tendes de luxe.

Horari: 10-17 (uns 6 lerus)

Al costat hi teniu l’Ofinia de Turisme (passeu-hi a agafar fulletons, segur que us serveixen i us entereu d’alguna cosa interessant) 11 rue Scribe, 8-18h (diumenge tancat)

GALERIES LAFAYETTE

Just al darrere de l’Ópera. Vé a ser entre un Harrod’s i un Corte inglés. Si teniu temps aneu-hi a fer una ullada i, si podeu, pugeu a dalt de tot (un dijous a la nit). Vista bónica sobre Paris.

Horaris: 930-19-30 (dijous fins les 21). Diumenge tancat.

Métro: Havre Caumartin

LA MADELEINE

Església neoclássica acabada el 1840. Al cantó hi ha Maxim’s i Fauchon, dos super restaurants que us fan pagar de només mirar la carta.

Horari de la Madeleine: 7h-19h

Diumenge: 7-13’30/15’0-19h

CONCORDIA

Entre les Tulleries i els camps Elisis, s’obre l’espectacular plaça de la Concòrdia (una de les més grans de França). La plaça va ser construïda poc abans de la Revolució, però va ser la revolució qui li va donar una trista fama. A la plaça de la Concòrdia es va col·locar una guillotina que, en només dos anys, va decapitar 1119 persones, entre elles el rei Lluís XVI, Maria Antonieta i Robespierre.

Durant el segle XIX, es va col·locar l’obelisc enmig de la plaça. Es tracta d’un monument del s.XII a.C. que va regalar el rei d’Egipte al rei francès i que explica (en egipci) el regnat dels faraons Ramses II i Ramses III (jo hagués dibuixat un Mortadelo, però…). Detall: “només” pesa unes 230 tones. A la base, hi ha dibuixos que mostren el transport de l’obelisc.

En una reconstrucció a mitjants de segle XIX, es van col·locar estàtues a les puntes de la plaça que represente ciutats franceses: Bordeaux, Brest, Lille, Lyon, Marseille, Nantes, Rouen i Strasbourg. A l’altra cantó del riu, hi ha l’Assemblea nacional (el Parlament dels diputats francès).

GRAN i PETIT PALAIS

Palaus construïts per a l’expo 1900 (sobre l’expo, en parlaré després, a la torre Eiffel). Són seus de museus que van canviant. Informeu-vos si en teniu ganes.

INVÀLIDS

Els Invàlids està just a l’altre cantó de riu, davant del Gran Palais. Els invàlids és una construcció del segle XVII per a ser un hospital (d’aquí el nom) de guerra i residència d’antics combatents (hi acollien 4000 veterans).

L’edifici, com veureu, és enorme i, encara destaca més gràcies a la gran esplanada de 500 metre que hi ha fins el Sena. A dins, hi ha moltes dependències:

•  Capella de Sant Lluís

•  Cupula dels Invàlids: que era la capella reial. És aquí on estan enterrat diversos líders militars com el mariscal Foch (un heroi de la I Guerra Mundial) i, el més conegut, Napoleó . Oberta de 10-19

•  Pati principal: on es feien exercicis militars.

•  Museu de l’Armada : molt conegut. Hi ha història i armament des de l’edat de pedra fins a la Segona Guerra Mundial. Obert de 10-18, tots els dies.

•  Museu de planols: planols de França des del s. XVII

•  Museu de l’alliberament : dedicat a la resistència i l’alliberament de França durant la Segona Guerra Mundial. També dedicat a De Gaulle, líder de la França lliure i als camps nazis (ha de ser interessant). De 10-17’00 (els diumenges, fins 17’30). Tancat els primers dilluns de mes.

http://www.ordredelaliberation.fr/fr_doc/musee.html

•  Museu d’Història contemporànea : segles XIX i XX. De dilluns a divendres, de 10 a 17’30.

Important: Hi ha un billet de 7 lerus amb el que pots entrar al Musée de l’Armée, el Musée de l’Ordre de la Libération, el Musée des Plans-reliefs i la Tombeau de Napoleó.

Ja que anem de museus, cal destacar que molt a prop (just al cantó, en direcció Notre Dame) hi ha un museu d’escultura que sí que val la pena visitar. Es tracta del museu Rodin ( 77, rue de Varenne) , on hi trobareu el Pensador original.

Horari museu: 9’30-1645 (tancat dilluns) 5 lerus

Metro:Varenne

Busos: 28, 49, 63, 69, 82, 83, 87, 92

CHAMPS ELYSÉES

El 1611, la Reina Maria de Medici, va ordenar plantar arbres en el que avui són els Camps Elisis i va transformar els fangars que hi havia en una continuació del jardí de les Tulleries. Les modificacions de Paris van omplir la zona de luxosos palauets al segle XIX i de comerços a la moda (Walt Disney, centres comercials) al segle XX.

Val la pena passejar-se amb calma i quan tot estigui obert, perquè a part de l’ambient i del nom, els Camps Elisis no tenen un gran encant.

Com a curiositat, cal dir que aquest és el lloc tradicional de celebracions, tant de fets històrics (la capitulació dels nazis), com de desfilades militar o victòries esportives.

ARC DE TRIOMF

ons dels camps Elisis, hi ha l’Arc de Triomf, l’Arc que va fer construir Napoleó i que no es va acabar fins el 1836 per commemorar ves a saber quina batalla.

L’Arc, com l’avinguda, és un lloc essencialment patriòtic. Sota de l’arc hi ha la tomba del soldat desconegut, inagurada el 1920 i, de la qual, es reanima la flama cada tarda a les 18’30. Les tombes al soldat desconegut són homenatges cap a totes les víctimes militars que han mort per la pàtria. A l’Arc, s’hi pot accedir per un pas subterrani i s’hi pot pujar de 10 a 23 si apoquines 7 euros. Potser val la pena. La plaça es coneix com “l’Etoile” (l’estel) perquè d’ella surten tot un seguit d’avingudes (mireu un mapa i ho entendreu ràpidament). La vista, sobretot de nit, ha de ser plena de llum i color. No oblideu que “la ciutat de les llums” deu el seu nom a aquest barri.

LA DEFENSE

La Defense és el centre del barri financer construït a “la última”. Després de diversos projectes refusats, primer, a causa de la crisis de 1929 i, després, a causa de la manca de fons, a partir de la segona meitat de segle es va construir el barri segons les noves idees arquitectòniques. L’Arc de la Defense és una construcció que vol actualitatzar els arc de triomf al segle XX. L’Arc té les seves oficines però es pot visitar i deu valer la pena.

Metro (cal utilitzar-lo) : Grande Arche de la Défense.

Horaris: 9-20 (tanquen guixeta una hora abans)

 

H. MONTMARTRE

http://www.montmartrenet.com/

http://www.ciudadluz.net/montmartre/montmartre.htm

La “butte de Montmartre” domina Paris. El nom vé de Mont dels màrtirs perquè l’abad de Paris (i altres) van ser decapitats en aquest lloc cap el 250. El barri no va començar a estar habitat fins el segle XIX, quan es comencen a aparèixer barraques per tot arreu al voltant dels palauets de repos que hi havia. Però en aquest curt període de temps, Montmartre ha sabut passar a la història, sobretot per dos fets: la Comuna de Paris i l’ambient bohemi de principis del segle XX.

Montmartre, és clar, també és conegut pel seu encant. Petits carrers plens de llocs encantadors obliguen al turista a deixar el Metro i a perdre’s pel Barri. Anvers és una bona parada per baixar (una abans o una després). D’aquí podeu pujar al Sacre Coeur (el pastel que hi ha dalt de tot de Montmartre) i girar a la dreta, on trobareu una plaça plena de pintors que es pensen que pel sol fet de pintar a Montmartre tindran la mateixa qualitat que els artistes que van passar pel barri (Toulousse Latrec, Picasso…) i turistes que realment s’ho creuen i compren quadres, la majoria d’ells, sobrevalorats. A partir d’aquí perdeu-vos pel barri fins que torneu al Boulevard Clichy. Aquí teniu l’altre Montmartre, el Montmartre de cabarets i putes que ara és el Montmartre de sales d’espectacles “picants” (vosaltres mateixos, però diria que només són “enganyabobos” per fer que el turista es deixi molta pasta.)

LA COMUNA I EL SACRE COEUR

http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/historia/comuna/comuna_paris.html

http://www.library.northwestern.edu/spec/siege/titles.html (fotos)

http://increvablesanarchistes.org/articles/avan1914/commun_paris.htm (francès)

La Comuna de Paris és el nom que rep el règim que es va instal·lar a Paris (i només a Paris) durant l’any 1871. El règim va ser instaurat després d’una revolta que va començar a Montmartre i va rebre influències de l’esquerre anarco-comunista de l’època (però no va canviar res, si no que només va fer reformes que, en veritat, no van tenir gaire temps d’implantar-se). Tant el govern francès com la resta d’Europa es van alarmar de seguida i van acabar “a saco” amb revolta, règim, comuna i tot el que es va posar davant. Una cosa eren quatre revoltats, deurien pensar, l’altre era un govern veritable d’esquerres.

Després de la revolució francesa, es va fent cada cop més evident que hi ha tres forces socials en joc (com més o menys he explicat a “la Plaça Vendomme”): l’aristòcrata antic règim, la burgesia revolucionària i la majoritària classe baixa. Teòricament, la burgesia havia liderat la revolta en favor del poble, però el que va passar realment és que una vegada que va aconseguir el poder, la burgesia va intentar el que ha fet tothom que ha tingut poder: no perdre’l. A partir d’aleshores passen dues coses: la burgesia imposa les seves idees capitalistes i, segona, la burgesia pacta amb l’antic règim per mantenir-se. Resultat: el poble torna a estar putejat de nou (i heu d’imaginar el capitalisme al segle XIX: mai, els treballadors havien treballat tant. Ni amb el feudalisme).

Amb aquest ambient, no tarden a aparèixer ideologies que miren en favor dels més putejats (el socialisme utòpic i, el més important, el comunisme) i, a poc a poc, es fa evident que la classe baixa ja no es considera representada per la burgesia. A França, la revolució francesa té rèpliques posteriors, la última de la qual (1848) demostra que a un cantó hi ha l’Antic Règim i la Burgesia i, a l’altra, la classe baixa i les seves noves idees.

Amb aquest clima arribem a 1871. Dos anys abans, Napoleo III (emperador francès) va voler marcar-se el farol d’envair Prussia (raons econòmiques) però li va sortir el tret per la culata i, amb quatre dies, els Prussis, prussians o prussiencs van arribar a la porta de Paris. Però Paris no era tan fàcil de prendre i els parisencs no volien ser presos així com així. D’aquí la sorpresa quan el president francès va firma la derrota sense haver lluitat per Paris. Els Parisencs i, molt concretament, la guàrdia d’assalt parisenca no van voler donar les armes i l’exèrcit, a Montmartre, no va voler enfrontar-se contra la guàrdia d’assalt. Aleshores, el govern francès no pot fer res més que fugir a Versalles i crea un buit de poder a la ciutat: és el moment que neix la Comuna.

La Comuna va ser un règim improvisat, dirigit per gent de poca experiència (la mitja era de 35 anys) però que, sens dubte, plena de bones intencions. Els càrrecs, que van ser escollits per votació universal, eren revocables pel poble en qualsevol moment. Es va abolir el treball nocturn, es va permetre formar cooperatives per dirigir les fàbriques abandonades, es va apartar la religió del govern, es va començar a reestructurar l’educació sota el principi d’educació gratuita, laica i universal (això volia dir també per les noies), es van equiparar els sous dels homes i de les dones, es van crear guarderies…

És evident que això no és un canvi de sistema (no es va qüestionar la propietat privada, ni es va parlar de nacionalitzar la indústria), però el gir esquerrà que va prendre la comuna va ser massa per l’Europa imperial. El govern francès de Versalles es va aliar amb Prussia (amb qui acabava de fer una guerra!) i va atacar Paris. La Comuna va resistir com va poder a base de barricades (el maig del 68 va prendre el referent de la Comuna en molts aspectes) però, a poc a poc, va anar perdent barricada a barricada i la repressió va ser brutal, sobretot a dos llocs: la rue Rosiers (a le Marais) i al cementiri Père Lachaise, on hi ha una inscripció en memòria als fussilats al cementiri.

La Comuna, per tot plegat, és un bon exemple de la història que ben aviat viuria el segle XX. Els grans països es barallaven però el màxim enemic, l’ENEMIC en majúscules, seria a partir d’aleshores el comunisme. Com a la Comuna, el comunisme era l’únic que podia fer lluitar junts a dos països enfrontats. Va ser la por al comunisme (entre altres), el que va fer que els partits nostàlgics de l’ordre (léase Antic Règim) aconseguissin el poder a Alemanya, Itàlia i Espanya. I va ser també el comunisme el que va fer que Franco es quedés apossentat a la poltrona i que no vingués ningú a fotre’l fora: valia més un dictador que un govern d’esquerres. En definitiva, aquesta línia divisòria era la real, la que ben aviat, després de la segona Guerra Mundial, dividiria el món en dos blocs.

I és per tot això que no us penso posar ni l’hora de visita al Sacre Coeur (ja faig molt de posar una foto). A part de ser un pastel horrible, el Sacre Coeur es va construir després de la Comuna per recordar el poder de l’església (leáse l’ordre establert) sobre el poble. Manda huevos.

MONTMARTE BOHÈMIA

Però el temps passa i els humans no tenim memoria i a finals del segle XIX, el suburbi de MontMartre és el centre d’atracció de la vida artística i bohèmia. És el moment en què el Moulin Rouge es fa famós i és inmortalitzat per les pintures de Toulusse Lautrec. Poc després hi passarà també Picasso, Berlioz, Derain, Modigliani i altres. Perquè tant d’art va venir a parar aquí i si el Montmartre d’avui és encara el Montmartre d’ahir sou vosaltres qui ho heu de deidir tot passejant entre les botiguetes de reproduccions de quadres.

Mapa de Montmartre a la següent pàgina.

PERDRE’S PEL BARRI

Però, millor que escoltar històries, el que es pot fer a Montmartre és perdre’t pel barri i deixar-te portar una mica per l’encant del lloc. I si no, sempre podreu entretenir-vos a buscar el bar d’Amelie o anar a menjar a un restaurant bastant curiós (impossible pensar en un sopar romàntic, però menges una bona Foundue, escollir entre carn o formatge, i beus el vi amb biberó. Restaurant le Refuge des Fondus, obert només a partir de 19h, aneu-hi directament a les 19 sense demanar hora. 17, rue des Trois Frères )

I. ALTRES

TORRE EIFFEL

Visita obligada. Us recomano que sortiu per la parada de Trocadero. No veureu res, però vosaltres seguiu la gent i tindreu al mig minut una vista magnífica de la Torre. Una passejadeta fins a la torre, travesseu el riu i cap dins. Teniu diverses opcions:

Pujar per l’escala fins el segon pis (3 lerus)

Ascensor fins el primer (3’70 lerus)

Ascensor fins el segon (6’90 lerus)

Tercer pis (punta de la torre). Només s’hi pot pujar amb ascensor i val 9,90 lerus (es pot comprar l’entrada a baix o al segon pis)

Horari: 9-23

 

Val la pena pujar fins a dalt. La vista sobre Paris des de dalt no té res a veure amb la vista que tens des de el segon. Una altra bona opció, és passar tot el dia a la torre i provar de veure la posta de sol des de dalt de tot, si no està molt petada. A la torre hi ha restaurants, per si hi voleu menjar.

La torre està una mica apartada de la resta de Paris. Una opció per anar o tornar cap el centre és agafar uns vaixell-bus que fan la ruta pel Sena amb diverses parades.

Servei de 10 a 21h. (cada 15/20 minuts). Es pot comprar 1 billet de 4 escales (7.5lerus), un bono-dia de 11 lerus, un bono-2 dies de 12’5 lerus i un mensual de 22 lerus.

Els billets es compren a l’oficina de turisme (adreces al final) o sobre el vaixell (no ho trobat enlloc però jo ho vaig fer) i les parades que fa són les següents.

La torre i la modernitat

La torre és potser la imatge més significativa del que s’entenia com modernitat a finals del segle XIX. Què vol dir això? Com segurament sabreu, la història es divideix en períodes que han repetit des de petits (Renaixament, barroc…). Això és molt didàctic però és bàsicament una divisió del temps des del punt de vista de l’estètica. Des del punt de vista filosòfico-social, hi ha menys divisions i són molt més importants. La modernitat és l’època que s’inaugura amb la revolució francesa (es poden considerar els segles XV-XVIII com una transició entre el feudalisme i la modernitat) i que té el seu màxim esplendor a la primera meitat del segle XX.

La revolució francesa va pensar la societat d’una nova manera. Com a idea de fons, hi havia la consciència de l’avenç de la societat cap una fi última. La modernitat s’entrega a la idea de PROGRÉS i ho fa de la mà d’un nou sistema polític, la democràcia (elaborada teòricament per americans i francesos), i d’un nou sistema econòmic, el capitalisme (bàsicament, estudiat pel anglesos, el segle XVIII). El món, es ve a dir, avança junt cap a un demà cada dia millor. Futur, tecnologia, grans estructures socials que donen sentit a la vida de cadascú (país, internacional comunista, exèrcit), són les paraules clau d’aquesta època. Sigui el capitalisme, sigui el comunisme, la idea està per sobre de la persona i el sacrifici personal té sentit gràcies al futur ideal que aquesta idea garantitza. Les exposicions Universals de Paris (a finals del XIX), de les quals formen part la Torre Eiffel i el Gran i Petit Palais, són moments en què tot això es viu amb gran eufòria. Els avenços tecnològics que s’hi mostren semblen fer evident que l’avenç de la societat és irrevocable.

Tot això es comença a trencar després de la Segona Guerra Mundial. Aleshores, es veu la doble cara de la tecnologia i els camps nazis posen un gran dubte a la idea de progrés. Les revolucions africanes i les seves guerres civils actuen cap a la mateixa direcció. A poc a poc, les grans idees deixen de ser cregudes (no deixen d’existir, però ja no se justifiquen fàcilment). El futur es substitueix pel present i la gent es tanca en un hedonisme individualista (“jo m’ho vull passar bé ara”) que, vist d’una altra manera, porta a l’individu a preguntar-se “i jo, que collons hi faig aquí?”. Això té nom, es diu postmodernitat i, estèticament, es manifesta amb l’eclecticisme (mescla de gèneres com l’escriptor Mendoza).

VERSALLES

 

El famós castell del segle XVII i XVIII, residència habitual dels reis de França. Per anar-hi, t’hi has de desplaçar en tren. Una vegada allà, mil coses a veure, per tant, val més que us agafeu un dia sencer si hi voleu anar-hi (ja m’ho explicareu, que jo no hi vaig anar)

 

Tancat el dilluns

Castell : 7’5 lerus, 9h-18h30

Jardins : 3 lerus , 7-21h

Hi ha parts que només obren el dissabte i el diumenge

Visita comentada a la cambra del rei (13 hores. Amb audioguia, per tant, en español)

Viatge: Tren RER (ligne c) de l’estació Montparnasse (al cantó de la torre de l’apartat següent), direcció Versailles-rive gauche.château

Tren SNCF de l’estació Saint Lazare en direcció Versailles-rive-droite

TORRE MONTPARNASSE

www.tourmontparnasse56.com

Arquitectura del segle XX i superba vista sobre Paris des dels 56 pis, que és obert al públic (196 metres). Ha de ser de veritat acollonant. No hi vam poder anar-hi, però ha de valer la pena.

Metro: Edgar Quinet o Montparnasse bienvenue o Vavin

(o qualsevol altre que estigui a prop i així veieu el barri, que la torre la trobeu segur)

9’30-2230 (divendres i dissabte fins les 23)

8’20 lerus (deu m’ido)

J. MUSEUS

No ho diu ningú, ho dic jo. Si per “mirar” Notre Dame, necessitaven les ulleres medievals, per entrar en un museu de pintura necessitem també un altre tipus d’ulleres. L’home del segle XXI es veu bombardejat de tants estímuls visuals, que la pintura ha passat a ser un tema d’entesos. Un ciutadà normal no s’extasia davant d’un quadre. Avui dia ja tenim altres estímuls visuals que són molt més contemporànis a l’home d’avui.

Un bon exemple és la història del quadre que hi ha al Museu d’Orsay.

L’esmorzar sobre l’herba de Manet.

A mitjans segle XIX hi havia un saló oficial de pintura on s’exposaven les millors pintures. Diguem que s’escollia un tipus d’art molt clàssic i tradicional i el 1864 es va refusar aquest quadre. El despullat no era cap raresa en la pintura, però fins ara els nus eren deeses o imatges mítiques. Manet agafa una escena normal del segle XIX, un esmorzar, i hi posa un nu que, a ulls del jurat, és absolutament escandalós. Doncs bé, el que va passar és que tothom va parlar del quadre. Els periodistes feien cròniques satíriques del quadre, els joves pintors l’admiraven. El mateix any es va obrir “el Saló dels refusats”, on s’exposaven els quadres que s’havien refusat (i per on passarien tots els pintors del segle XIX que avui coneixem) i mig Paris va passar a veure i a riure dels refusats.

En fi, tota aquesta història per dir que això ja no passa avui en dia… o sí, passa, però passa amb un altra tipus d’art: el cine, perquè això que us he explicat, si no ho heu acabat d’entendre, ve a ser el que va passar amb la Passió de Mel Gibson.

La pintura ha passat a un segon terme, és l’Òpera de la música, i, com l’Òpera, de difícil interpretació per l’espectador novell. Però la gent és una snob i els salons del Louvre s’apilonen de gent que mira el quadres de la mateixa manera que els estudiants de cine miren Ciutadà Kane .

Per tot això, crec que la millor manera d’acostar-se al Louvre i als museus és a poc a poc i amb bona lletra. L’ull s’ha d’educar, no d’embutir. Sobretot, sigui a on sigui, agafeu una guia-auriculars , però no abuseu que us esgotareu. Aneu a buscar allò que us interessi o us cridi l’atenció, llegiu tot el que us donin sobre el quadres i, així, a poc a poc, començareu a gaudir de veritat.

LOUVRE

http://www.louvre.fr/

Edifici construït al s.XII com a fortalesa. Al s. XIV, es converteix en residència reial. El trasllat a Versalles provoca el deteriorament de l’edifici fins que, finalment, el segle XIX es converteix en un museu. Dins el museu, encara es poden veure fragments de l’antiga fortalesa medieval.

 

Horaris

9-18 hores.

Dilluns i dimecres fins les 21:45 (el dilluns, només obertes les sales més importants)

Dimarts tancat.

Entrades

Piràmide (9-22h)

Passatge Richelieu (9-18h), només si ja tens entrada.

Galeria Carrousel, 99 rue Rivoli, (9-22), només si ja tens entrada

Porta dels Lleons (9-17’30, menys els divendres). Podeu comprar el billet aquí, us la recomano.

Venta d’entrades: a part del Louvre; Fnac, Carrefour, Continent, Leclerc, Auchan, Extrapole, Hyper-Media, El Bon Marché, Printemps, Las Galeries Lafayette , BHV, Samaritaine, Virgin Mégastore. Potser també a l’Oficina de turisme (veure k. Informacions practiques)

Altres

El hall Napoleón : sota la pirámide, 9-22.

El Louvre medieval : 9-18 (dilluns i dimecres fins 21’45).

Las sales d’Història del Louvre : dilluns de 9 a 18

Algunes obres que cal veure i escoltar (amb l’audioguia)

ORSAY

http://www.insecula.com/musee/M0048.html

Visita obligada per l’edifici i per què és un museu, com a mínim, tant interessant que el Louvre.

L’edifici era a principis del segle XIX una estació que va caure en desús els anys trenta. Cap el 1880, l’estació és reconvertida en museu i s’hi exposen obres contemporànies. Avui en dia, el museu és un referent en l’art del canvi de segle.

 

A finals del segle XIX l’art va patir una revolució. El pas de l’art anterior al segle XX a l’art del segle XX ve a ser com la invenció del foc pels humans i aquest pas està magníficament exposat al museu d’Orsay.

Aquest canvi es pot explicar amb un so concepte: el pas del “quadre-3D-imitació realitat” al “quadre-2D”. Abans del segle XIX, la pintura era imitació de la realitat. La invenció de la perspectiva va possibilitar encara més la sensació de realitat. Els quadres estaven “bé” si representaven una escena on semblava haver-hi espai i, encara que fos una escena mítica, havia de ser una escena figurativa. Tot això es va difuminant durant el canvi de segle. Els pintors “se n’adonen” que el quadre és un objecte de dos dimensions i el que fa falta és pintar en dos dimensions: podem saltar-nos la perspectiva, podem modificar els colors, podem fer formes rares i, fins i tot, podem “passar” de l’objecte (abstracció)… El criteri de la imitació va esquerdant-se a poc a poc i surten nous critèris per substituir-lo: pintar segons l’ànim intern (expressionisme), buscar l’harmonia de colors (fauvisme), experimentar amb volums o, fins i tot, inventar una nova manera de representar (cubisme)…

Les beceroles d’aquest canvi es poden veure al museu d’Orsay. Primer, el pas de l’omnipresent art religiós o mític (de grans senyors) a l’art que mostra escenes quotidianes i populars. Concretament, són molt interessants les imatges del camp de Millet. Després, amb l’impressionisme. L’impressionisme prova de captar la realitat en un instant concret i segons la lluminositat del moment. L’impressionisme encara és imitació, però el que fan els impressionistes obre el camí a la resta, perquè es deixen de perspectives i capten només allò que pot captar l’ull. Van Gogh, amb la seva traçada expressiva, pinta el seu estat intern i, Cezanne prefigura el cubisme. Picasso va dir d’ell (més o menys) “A vosaltres no us commou però a nosaltres ens va deixar de pasta de moniato” (no és literal).

M’agradaria estendre’m una miqueta més però d’aquí quatre dies us caseu i encara he de portar a imprimir tot això. Em consolo sabent que agafareu l’audioguia i que haureu entès aquest garbuix una mica precipitat.

ALTRES MUSEUS

Picasso

5, rue de Thorigny.

Al Marais, hi ha la col.lecció més gran d’obres de l’artistes (marcat al mapa del Marais)

Guimet de Artes Asiáticas

6, Pl. de Iena.

Metafísic art Tibetà i de Cambodja

Ciudad de las Ciencias.

Parc de la Villete.

Expo educativa sobre les arts, les ciències i la tecnología.

Té la pantalla hemisférica més gran de tot el món (més que la tele d’en Miquel)

Museu de Cera Grevin

Museu de cera amb 450 figures.

Obert de 10-19, tots els dies.

10, Boulevard Montmartre

Metro: Grands Boulevards

Bus: 20, 39, 48, 67, 74, 85.

MERCATS

8 -13 i 16-19 hores durant la setmana (diumenges només matins)

Rue et Place d’aligre magreb i jueu

Rue Cler dolços i menjar bretó

Marché Enfant Rouges

Marché aux Puces de Montreuil anticuaris i ganges de roba.

K. INFORMACIONS PRACTIQUES

Hi ha possibilitat de fer un carnet de metro setmanal. Recordeu portar algunes fotos!

Paris és un embrollo pel que fa a comunicacions. Hi ha metro, RER i TREN. Jo no em vaig enterar on pujava, però em vaig moure bé sempre (crec que només vaig fer servir metro)

Per trucar des d’una cabina, necessiteu comprar una targeta que us vendran a qualsevol estanc de tabac. N’hi ha de 50 crèdits o de 100 i valen 7 o 14 lerus (més o menys).

Importantíssim anar a l’oficina de Tursime. Mai saps el que pots trobar. N’hi ha a:

La Gare de Lyon (8-18 menys diumenges)
La Gare du Nord (12’40-20’10 cada dia)
L’Òpera (11 rue Scribe, 8-18 h. Menys diumenge): pàgina 35

Aquí teniu l’oportunitat de comprar una entrada d’accés lliure a monuments i museus

1 dia: 18 lerus

3 dies: 36 lerus

5 dies: 54 lerus

Si et dóna dret a molts llocs, potser val la pena.

L.VOCABULARI

Cornemuse: gaita

Don’t give the cornemuse: No des la gaita (en plan franoanglès, que així us entén qualsevol)

Per totes les altres coses, ja tindreu un diccionari o haureu parlat amb en Joan. Això si, recordeu que els francesos són molt educats i foten el SiVuPle a tot arreu (si no el poses, sona maleducat).

N. PÀGINES WEB D’INTERÉS

 

GENERAL

http://www.parisrama.com/thematiques/thematique_hub_paris_guide.htm

http://www.guiarte.com/paris/patrimonio

http://www.insecula.com/musee/M0073.html (la millor)

FOTOS

www.emsi.at/pics/paris2/

HORARIS

http://www.paris.org/Monuments/mon.alpha/C.f.html

http://www.frenchteachers.org/general/frevart/mavisite.html

MAPES

http://callejero.lanetro.com

http://www.parisbeyond.com/maps/map1c4.html

MAPES HISTÒRICS

http://historic-cities.huji.ac.il/france/paris/paris.html

http://www.philippe-auguste.com/plan/index.html

JARDINS I PLACES

  http://www.baudelet.net/frja.htm

VISITES ALTERNATIVES I RACONS DE PARIS